divendres, 20 de gener de 2012

Comunicar és buscar la bellesa




No sóc cap expert, ben al contrari, però de vegades em dóna per buscar articles sobre semiòtica i avui he mirat alguns sobre semiòtica de l’art. En fi, cadascú gasta el seu temps com millor li plou. La qüestió es veure centenars de densos estudis intentant explicar que és la bellesa, que és el que considerem com a bell. I la conclusió a la que arribem és que la bellesa és allò que és capaç de transmetre sentiments, de crear-nos emocions i, precisament per això, és el mitjà que els humans hem triat, de manera conscient o inconscient, per comunicar-nos amb les generacions futures. Per explicar als nostres fills, als fills dels nostres fills i als fills dels fills dels nostres fills qui som, com pensem I quins són els nostres ideals.

També busquem la bellesa en el nostre dia a dia, per això en arreglem quan tenim una cita, o quan volem donar una bona impressió. L’associem a la confiança, a la qualitat, a l’excel•lència, té fins i tot la capacitat de fer creïble l’increïble. Però sobretot, la bellesa ens regala plaer prepara el cervell del nostre interlocutor per rebre favorablement les nostres idees.

És un dels meus descobriments recents, Roberto Àlvarez del Blanco qui en el seu blog theneuromarketer.com explica una cosa que desperta el meu interès: el reconeixement de la bellesa té arrels biològiques. Al contrari del que es pensa, la bellesa no està en l’ull de qui la contempla, sinó en el seu cervell. S’ha demostrat que quan escoltem música o mirem un quadre s’activa la mateixa zona del cervell. Més encara, és aquesta la part cerebral que s’activa quan pensem en amor romàntic, Així, bellesa i amor també són dos termes associats.

dijous, 10 de novembre de 2011

L'efecte Streissand entra en campanya





L'any 2003 Barbara Streissand denunciava al fotògraf Kenneth Adelman per publicar a internet imatges aèries de la seva mansió de Califòrnia al·legant que violava la seva intimitat. La conseqüència de tot això va ser que una informació intranscendent a la que ningú no havia fet gaire cas es convertís en una dels temes més buscats i visitants a la xarxa.

Sembla que aquesta experiència no ha arribat a les oïdes dels aparells dels partits polítics. Avui Twitter ha retirat un compte que parodiava Mariano Rajoy, titulat @nanianorajoy, el que ha convertit en un dels temes del moment a Espanya un Twitter que només coneixien un grapat de seguidors i, de passada, que un bon nombre de twitters carreguin contra el PP.

D'altra manera, però també en aquesta línia, el PSC ha retirat un anunci denunciant d'una manera prou crua les retallades en el sector de la sanitat desprès de les queixes de CiU i del Col·legi de Metges. ¿Hauria tingut el mateix impacte aquest anunci sense aquestes queixes? La resposta és que no. Malgrat que s'hagi retirat, són les queixes rebudes el que l'han fet notori i efectiu.

dissabte, 24 de setembre de 2011

Quan la marca esdevé la pròpia història.


Fa uns pocs anys va poder-se veure als nostres cinemes una pel·lícula titulada Bienvenidos al norte que es dibuixava una visió divertida de la regió francesa del Nord Pas de Calais. La gràcia de l’invent estava en utilitzar tots el estereotips dels habitats d’aquesta zona per crear una imatge positiva dels mateixos. Uns del efectes aconseguit va  ser el creixement turístic de la zona, un efecte no gaire col·lateral si tenim en compte que un dels organismes que van finançar el projecte va ser l’oficina regional de turisme. 




En vista de l’èxit, els italians va decidir rodar la seva pròpia versió, aquesta vegada amb el títol de Bienvenidos al sur amb el mateix propòsit i amb un argument calcat.




D’una manera o un altra el que es fa és vendre a l’espectador unes expectatives que està disposat a acceptar, perquè es corresponen a les idees preconcebudes que ja té fixades. I en un món tan sobrecarregat de missatges com és el nostre, només som capaços de parar atenció a allò que corrobora el que ja pensem.

En vista de l’èxit el govern espanyol ha decidit explotar aquesta via publicitària per atreure visitants dels països emergents cap al nostre país, i així és com neix la pel·lícula de més èxit d’enguany a l’Índia,  Zindagi Na Milegi que vindria a ser una cosa així com Sólo se vive una vez, i que de moment ha aconseguit, a més de recuperar la inversió, triplicar el turisme indi.





El repte per a les marques que volen utilitzar aquesta fórmula publicitària està en saber molt clarament quins valors aspira a encarnar i quin és el públic objectiu.  Sense això no es pot crear un relat atractiu pel seu públic potencial, ni tampoc coherent amb allò que vol ser una determinada marca. En qualsevol cas, aquest sembla ser una de les moltes alternatives que es dibuixen en un món publicitari que si té alguna cosa clara és que passar un espot o sobre-impresionar una marca a la pantalla mentre emeten el nostre programa favorit és contraproduent, precisament perquè interromp al relat que seguim. La solució ja no passa per integrar-se en el relat que contempla el públic, sinó en convertir la pròpia marca en el relat seguit.


dissabte, 17 de setembre de 2011

És més intel·ligent la gent d'esquerres que la de dretes?


Satoshi Kanazawa és un psicòleg evolutiu de la London School of Economics que sosté la curiosa teoria de que els progressistes, ateus i monògams –en el cas dels homes, no en el de les dones- són més intel•ligents.

Arriba a aquesta curiosa conclusió a partir de la idea de que allò que ens fa més intel•ligents és la capacitat d'utilitzar els intruments que permeten adaptar-nos al nostre entorn, i algunes de les eines primordials de l’evolució humana són l’altruisme –entén les idees progressistes com la voluntat de contribuir de forma solidària al benestar dels altres- i la capacitat de qüestionar tot allò que ens envolta, és a dir, de trencar amb dogmes i esquemes.

Sigui cert o no, l’estudi representa una petita dosi d’autoestima pels progressistes en aquests temps que ens acompanyen, i és la prova evident de que hi ha gent que s’arriba a guanyar la vida de maneres ben curioses.

dilluns, 12 de setembre de 2011

El canvi com a forma de guanyar enmig del malestar




El PP va presentar la setmana passada el seu lema electoral, Comienza el cambio. Són molts és que critiquen la manca d'originalitat de l'eslogan, gairebé calcat de l'utilitzat per CiU en les darrers eleccions autonòmiques.

Com recorda Xavier Peytibi, no són aquestes dues les úniques vegades en que el canvi s'evoca en unes eleccions. Ho va fer Felipe González l'any 1982 -por el cambio-, copiant per cert el lema emprat per Mitterrant en les presidencials franceses del 1981 -pour le changement-, i abans ho va fer en Jimmy Carter a les presidencials nord-americanes del 1976.

Més enllà de la seva originalitat, el que tenen en comú aquest moments en els que s'utilitza la paraula canvi com a reclam electoral és la sensació de ràbia del electors contra el govern anterior. Carter l'utilitza contra un Gerald Ford que resulta ser hereu de Nixon -a més de l'únic president no electe de la història del Estats Units-, González a l'Espanya que acaba de sortir d'un intent de cop d'Estat i que reclama una reacció per part de la classe política, i no cal que parlem de la situació actual al nostre país.

L'ira és una emoció sovint estimulada pels partits polítics per dues raons molt senzilles. La primera és que és irracional i, per tant, davant seu els arguments, per pes que tinguin, tenen poques possibilitats de ser escolats, la segona és que empeny cap a una reacció tant immediata com sigui possible per allunyar allò que genera el nostre malestar. En aquests contextos, fer una referència al canvi és una invitació a deixar-nos emportar per aquesta reacció i recollir en forma de vots el malestar existent a la societat.

diumenge, 11 de setembre de 2011

El flash mob de la Filharmònica de Copenhague




Com donar-se a conèixer en un món saturat d'informació? La resposta ens la dóna l'Orquestra Filharmònica de Copenhague en aquest flash mob que va tenir lloc a l'estació central de ferrocarril de la capital danesa el 2 de maig. Es tracta d'un vídeo que ha esdevingut un veritable fenomen viral a Internet i que poques persones deixen de veure de començament a final. Un vídeo que demostra que la música clàssica pot arribar a tothom, i a qualsevol lloc, precisament per la seva capacitat de generar emocions en el públic.

L'efecte publicitari d'aquest flash mob és brutal, molt superior al que hauria produït una inserció enmig d'un programa televisiu, en el que s'irromp de forma brusca en la recompensa que els espectadors es donen davant la pantalla desprès dels seus quefers quotidians. La seva música és converteix en la recompensa. L'efectivitat comunicativa és enorme. I a un preu irrisori.

Per cert, fixeu-vos-hi en l'enorme quantitat de nens.